Àgora Jove

Justícia per a l’Àfrica – IV: Les empreses transnacionals

2009-02-18T23:43:00.001+01:00

Seguint amb la línia oberta en el darrer seminari de l’Arcadi Oliveres, avui l’Eulàlia Reguant de Justícia i Pau ha continuat desenvolupant els temes del comerç internacionals i les empreses transnacionals a l’Àfrica.

Els països de les ex-colonies europees a l’Àfrica, al Carib i al Pacífic reunides sota una organització anomenada ACP, rebien un tracte de preferència per part de la Unió Europea que consistia en estabilitzadors dels preus que es fixaven cada 5 anys i d’unes mesures de protecció respecte els productes importats des d’Europa i alhora un alliberament dels aranzels per a les seves exportacions. Tanmateix, aquestes mesures d’ajuda de la UE van ser considerades l’any 2007 per la Organització Mundial del Comerç com a deslleials respecte els països que no rebien aquest tracte de favor. Així doncs, s’hagueren de retirar.

Cal tenir en compte que les exportacions de l’ACP cap a la Unió Europea representen per a ells un 40% mentre que per a nosaltres resulta inferior al 1%. Així doncs, aquesta relació amb la UE resulta de gran importància.

Per altra banda, les directrius actual de la UE tendeixen cap una obertura dels serveis públics i de les inversions a les empreses estrangeres. El que la UE pretén és permetre de forma suposadament bilateral l’entrada de les seves empreses a sectors fins ara reservats per empreses locals o estatal de serveis de comunicacions, contractació pública, etc. Tanmateix, aquestes negociacions que inicialment havien de tenir lloc de forma independent amb cadascuna de les 6 regions que conformen l’ACP (4 a l’Àfrica) no estan tenint massa èxit fins i tot a través de les negociacions bilaterals amb els diferents països. Resulta interessant recorda que aquesta negociació s’està duent a terme entre 39 dels 150 països més pobres del món amb una potència com és la Unió Europea que un producte interior brut (PIB) 1400 vegades més gran. Amb un desequilibri de poders tal, sembla difícil que es pugui establir un diàleg de igual a igual. Un procés similar també està tenint lloc a l’Amèrica llatina.

Pel que fa a les empreses transnacionals, aquestes es caracteritzen per estar formades per una empresa mare i tot de empreses filials que esteses per tot el món es dediquen a elaborar diferents etapes del procés productiu. Aquesta complexa organització econòmica que tot i no tenir una estructura jurídica pròpia es considera a través de la participació de les empreses mare en un 10% de les filials constitueix una basta majoria de les companyies que actuen en l’àmbit internacional.

Aquest és el cas de Repsol que actua a Guinea Equatorial, una ex-colonia espanyola des de 1968. Aquesta companyia que abandonà el país poc després de la seva independència hi tornà uns 20 anys més tard en trobar-se importants reserves de petroli de la mà del govern espanyol, principal creditor del país amb 51M€. En aquest país amb unes reserves de petroli similars a les de Kuwait que constitueixen el 80% del PIB ben poc se’n beneficia la població. La fortuna que d’això n’ha fet el dictador Teodoro Obiang i que té guardada en bancs de l’estat és superior al deute extern del seu país. Malgrat aquesta situació d’injustícia que es viu al país seguim permeten que aquest s’endeuti gràcies a condonacions del deute extern a canvi de la ingerència de les empreses en un cicle viciós que no sembla disposat a acabar.

Justícia per a l’Àfrica – III: El comerç internacional

2009-02-17T00:31:00.002+01:00

Avui, el seminari de l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, ha parlat del comerç internacional i sobre com aquest afecta negativament el desenvolupament dels països del tercer món i entre ells els de l’Àfrica subsahariana.

El comerç internacional, des de la segona guerra mundial, ha crescut més que no pas l’explotació de matèries primeres o la producció. Els motius han estat la reducció de les proteccions duaneres arreu del món gràcies a les contribucions del GATT que més tard esdevindria l’Organització Mundial del Comerç (OMC), el creixement de les companyies transnacionals que es beneficien de les oportunitats de cada país per fer un millor negoci; i també a causa del que els economistes anomenen la diferenciació de producte consistent en l’exportació d’automòbils utilitaris per importar-ne de luxe com és el cas d’Espanya.

Aquestes relacions comercials entre països poden ser bones o dolentes depenent del benefici mutu o no del intercanvi. Sovint la problemàtica sorgeix del fet que el preu en que es realitzen aquestes transaccions no respon a la coneguda llei de l’oferta i la demanda que s’estableix per la voluntat de vendre i les ganes de comprar. Si fos així de ben segur que establiria un comerç més just. El que realment passa és que hi ha països que juguen a aquest joc amb avantatge. Aquest fet té com a conseqüència que els països del tercer món any rere any venen els seus productes a preus més baixos i compren els nostres a preus més cars, establint així el que es coneix com a relacions d’intercanvi desfavorables.

Cal destacar que històricament, tots els països que actualment formen part del primer món ha gaudit en els seus inicis d’un proteccionisme econòmic que els ha protegit del lliure canvi i de la competència internacional. Resulta interessant recordar que Catalunya al segle XIX va gaudir de proteccionisme necessari per engegar una revolució industrial basada en el tèxtil que la protegia de mercats més agressius com l’anglès, més darrerament el mateix passa amb el sector de l’automobilística. Tant mateix, aquest fet els és negat als actuals països del tercer món fent-se servir com a moneda de canvi per a rebre ajudes internacionals.

A l’Àfrica subsahariana es dóna particularment un fet de producció deficitària degut a que el colonialisme els va imposar un model econòmic basat en la producció de productes agrícoles de segona línia com el cacau o el cafè i deixant de banda matèries primeres per a l’alimentació com el blat o l’arròs. Per altra banda, també els afecta el baix preu de compra en que altres països estrangers es beneficien dels seus recursos. Aquest és el cas de la Unió Europea que fins fa ben poc tenia pactats uns acords de pesca amb Mauritània pels quals obtenia deu vegades més benefici del que els pagava.

Actualment, també s’està tendint cap a un model que a més inclou el comerç de serveis i inversions lliurement. Aquest fet tindrà com a conseqüència el desplaçament de les empreses nacionals per altres d’internacionals més agressives. Davant d’aquesta situació de desigualtat es perfilen com a solució la unió d’aquest països en unitats econòmiques més grans com la Unió Africana per tal de fer força i plantar cara a les corrents econòmiques mundials.

El difícil consens sobre l’avortament

2009-02-14T20:14:00.008+01:00

Una vegada més torna a aparèixer en el debat polític la qüestió de l’avortament. Aquest cop el govern del PSOE planteja la despenalització del que anomenen eufemísticament la interrupció voluntària a l’embaràs. Aquesta nova llei preveu aspectes tant controvertits com l’establiment de terminis en els quals la dona embarassada podrà decidir sobre el destí del fetus. Per altra banda, també resulta controvertida la mesura que preveu la plena capacitat de decisió de les noies en aquest aspecte a partir dels 16 anys.

En primer lloc, vull dir que comprenc que qui es troba davant de la qüestió del avortament per les circumstàncies que siguin, no es troba davant una decisió fàcil. Crec que el debat sovint es troba motivat més pel pretès integrisme de sectors de la dreta política i pel progressisme que hi veuen els sectors de l’esquerra. Al meu entendre ambdós parteixen de premisses distorcionades i falses. Jo no crec ni en la rigidesa absoluta ni tampoc en una lliure decisió individual tal i com es planteja ara.

Més enllà de la discussió sobre en quin punt del desenvolupament comença la vida humana o la consideració de persona basada en aspectes com el dia d’implantació, qüestions sobre la viabilitat dels embrions i la taxa d’avortaments naturals o el grau de desenvolupament; crec que no s’ha de discutir des dels tecnicismes sinó des de la cerca del consens i el respecte a totes les sensibilitats. Tothom quan es planteja la seva opinió sobre aquest tema no està exempt de prejudici, ningú no comença des de la plena objectivitat. Tots som víctimes del sentimentalisme, de les experiències viscudes, del nostre entorn i bagatge vital. Penso que per això no es pot excloure ningú de manifestar la seva opinió sense prejudicis. Cal aprendre a escoltar, cal recollir el sentir de tothom. No estem en una societat bipolar del tot ho res, tothom té una opinió pròpia i matisada que mereix ser escoltada. Crec que l’argument de “qui no vulgui l’avortament que no el practiqui” no és pertinent ja que tot hem de sentir còmodes i tenir cabuda en la formulació de les lleis que ens governen.

També crec que 16 anys no és una edat en la que cap nena tingui la maduresa suficient per afrontar un problema com aquest. Penso que la solució passa per una actitud constructiva basada en educar en la responsabilitat i la consciència no pas en mesures extremes com les que es presenten.

També crec sí que cal una modificació de la llei actual. Tanmateix, aquesta modificació hauria de prevenir-nos de les il•legalitats com les que varen tenir lloc l’any passat amb les clíniques privades que actuaven sense mesura i evitar que supòsits com el perill psicològic de la mare siguin un forat que justifiqui qualsevol cas.

Justícia per a l’Àfrica – II, El deute extern

2009-02-13T00:34:00.002+01:00

En el seminari d’avui, Iolanda Fresnillo del Observatori del Deute en la Globalització, ha parlat del deute extern en els països de l’Àfrica Subsahariana.

Aquest deute és el que tenen tots els països del món amb organismes i institucions públiques o privades, com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, pel fet de demanar crèdits bancaris. Tanmateix, el deute que tenen els països africans tot i no ser el més gran però els suposa un problema important en representar la major part de la despesa pública. Per fer-nos en una idea, Nigeria gasta per pagar el deute nou vegades més del que gasta en salut o educació.

Per altra banda, les ajudes que reben aquests països en concepte de les Ajudes Oficials al Desenvolupament per part dels països desenvolupats només representa una cinquena part del que paguen amb el deute. Aquest fet els impedeix desenvolupar-se i els obliga a malvendre els seus recursos naturals.

Fent un repàs històric, el deute extern dels països subsaharians comença quan el que eren les colònies dels països occidentals assoleixen la independència. Amb l’arribada d’aquesta han de fer fortes inversions per instaura els seus nous estats alhora que hereten els deutes dels seus colonitzadors.

Posteriorment, als anys 70 aquests nous països africans comencen a generar més deutes degut a la facilitat amb que els blocs soviètic i americà concedeixen els crèdits en funció de l’alineació política del país. També el Banc Mundial els ho facilita en un pla de millora de la indústria agrícola i alimentària, que més que buscar la modernització de l’economia persegueix que aquests països continuïn essent els productors principals de matèries primeres.

Ja en els anys 80 els governs neoliberals de Regan i Thatcher augmenten els interessos dels seus crèdits del 6% al 15%. Aquesta situació una crisi econòmica en aquests països fent que no puguin pagar. Per solucionar aquest problema i seguir cobrant, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, engeguen un seguit de “Plans d’Ajust Estructural” que suposen la venta de les empreses públiques, la reducció del deute públic a costa de la sanitat i l’educació. Aquest fet provoca que les ja dèbils estructures d’aquests països ho esdevinguin cada com més tot provocant un impacte nefast.

A partir del 2000 aquest deute s’estabilitza com a conseqüència de la reducció en els crèdits que se’ls dóna i de l’inici de les campanyes de cancel•lació del deute. Aquesta cancel•lació del deute de nou va acompanyada de la ingerència de les empreses internacionals en l’explotació dels recursos del país i de venta de les empreses públiques. Aquest és el cas de la llei de boscos i mines del Congo.

Per altra banda, també entra en joc la legitimitat del deute d’aquests països quan aquest procedeixen del finançament de règims dictatorials, la compra d’equipaments militars i bèl•lics. Aquest és el cas del Banc Mundial que ha finançat l’Apartheid després de ser declarat crim contra la humanitat per la ONU o el règim del Mugabe a Zimbabwe, considerat el dictador més corrupte.

També val la pena visitar per a més informació la web quideuaqui.org

Justícia per a l‘Àfrica - I

2009-02-09T23:59:00.008+01:00

Avui ha començat el cicle de seminaris de que porta per títol Justícia per a l’Àfrica. En aquest primer seminari presentat per Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau, s’ha fet una introducció a les problemàtiques que afecten l’Àfrica Subsahariana. Aquestes són la pobresa extrema, les guerres i la violència, les malalties i els desastres medi ambientals. Algunes idees interessants que han anat sortint són les següents:

La pobresa no s’ha d’entendre com la quantificació de l’activitat econòmica i la producció de riquesa sinó com un baix índex de desenvolupament humà que es concreta amb aspectes com l’accés a l’aigua potable, l’escolarització, l’alimentació, la mortalitat infantil...

Pel que fa a la violència i a les guerres que afecten tan activament aquesta regió del món cal dir que són principalment internes. En la major part dels casos són fruit dels conflictes provinents de la imposició models estat-nació en la caiguda dels colonialismes.

Les malalties, i principalment el VIH i la malària, afecten seriosament generacions senceres com a conseqüència de la manca de xarxes sanitàries.

Pel que fa a l’origen d’aquestes problemàtiques sorgeixen de les pròpies mancances dels governs locals però també de la intromissió causada per la civilització occidental durant la història fins a l’actualitat. Cal destacar dins d’aquesta última causa el pes que encara s’arrossega avui en dia fruit de l’esclavisme i el colonialisme dels segles anteriors. Tanmateix, també persisteixen com un greuge les barreres del comerç internacional contra aquests països així com també el deute extern, l’explotació dels recursos naturals i l’exportació d’armes cap a aquests.

La crisi no es patirà igual a per tot arreu!

2008-10-20T00:03:00.002+02:00

Els primers estudis sobre quin serà l’efecte de la crisi econòmica ja han sortit. Aquests indiquen els dramàtic efectes sobre tot el conjunt de la població, així com també a les empreses petites, mitjanes i grans. En aquests darrers dies veiem els primers efectes en les pèrdues de llocs de treball a les empreses. Tanmateix, m’agradaria destacar que en aquests temps difícils són els més desafavorits són els que ho passaran pitjor. Davant d’aquest fet em sembla indignant i crec que cal recordar un cop més els sous de la classe política. Les xifres parlen per si soles...

Rànquing de sous de l’estat espanyol

President Generalitat de Catalunya, José Montilla (PSC) 164.043 €

Ex-President Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho (PSC) 144. 200 €

Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (PSC) 117.398 €

President Diputació de Lleida, Jaume Gilabert (PSC) 108.220 €

Alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón (PP) 100.743 €

President País Basc, Juan José Ibarretxe (PNV) 99.574 €

President Diputació de Biscaia, José Luis Bilbao (PSOE) 99.540 €

Presidenta Madrid, Esperanza Aguirre (PP) 98.700 €

President Diputació de Girona, Enric Vilert (ERC) 98.000 €

President Diputació de Palència, Enrique Martín (PP) 97.339 €

Alcaldes de Catalunya

Barcelona Jordi Hereu (PSC) 117.398 €

Lleida - Àngel Ros (PSC) 80.645 €

Girona - Anna Pagans (PSC) 60.924 €

Tarragona - Josep Fèlix Ballesteros (PSC) 33.264 €

President Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero 89.303 €

Sou mig 2008 28.835 €

Salari mínim interprofessional 2008 8.400 €

Pensió mitjana (jubilació, incapacitat, viduïtat, etc.) 8.664 €

Pensió mitjana per viduïtat 6.360 €

Referències:

Europapress

Generalitat de Catalunya

Diari Expansión

Institut Nacional d'Estadística

El Síndic avala el Centre Jove de Salut

2008-07-01T22:10:00.002+02:00

El Síndic de Greuges de Catalunya ha avalat la política informativa del Centre Jove de Salut de Girona. No tinc res a objectar contra les campanyes de sensibilització i concienciació dels joves pel que fa als temes de salut que els afecten, siguin quins siguin.

Tanmateix, m'agradaria destacar que l'ajuntament ha fet una gran feina en netejar la cara d'aquest servei després de la primera i "triomfal" estrena.

El trípitic que vaig rebre jo mateix a casa instava, tal i com recalca el mateix logo del servei, a fer ús d'aquest servei d'atenció de manera totalment a l'ombra dels pares dels joves. Tinguent en compte que aquest material el van rebre adolescents a partir de 12 anys, sincerament em va sorprendre bastant. Els temes proposats eren relacionats amb transtorns alimentaris com la bulimia i l'anorèxia i també de tipus sexual com l'homosexualitat o les relacions sexuals. Temes al meu parer bastant delicats com per oferir un servei tant "Anònim" i "Confidencial" que no comptés en cap cas amb l'ajuda o suport de les families en cas que l'adolescent no ho volgués.

Repassant la web del servei he vist que han reorientat el seu enfocament i l'han limitat a la tasca d'informar. Espero que aquest incident inicial no sigui reflex d'una manera de fer pedagogia en els joves sobre la salut, i també que es fomenti la participació de les families en els problemes de salut dels fills i filles, ja que el cap i a la fi forma part de la seva responsabilitat educativa com a pares i mares.

Projecte Gran Simi

2008-06-26T20:24:00.004+02:00

El govern espanyol aprovarà en breu un projecte de no llei pel qual es prohibeix de forma expressa de experimentació o investigació quan això pugui fer mal als animals i no suposi un benefici. També es prohibeix la tinença d'aquests per a fins comercials o per a qualsevol mena d'espectacle.

Així doncs, mentre altres aspecte dels drets humans com els avortaments o l'eutanàsia resten pendents de consideració o revisió, el govern espanyol es dedica a aprovar lleis per tal de protegitr els "suposats" drets d'aquests homínids. Personalment, crec sí que fan falta mesures per tal de vigilar que no es duguin a terme barbaritas ni activitats innecessaries amb els animals però no d'una manera tant específica i poc congruent amb la resta d'aspectes.

Potser caldrien lleis que dirigissin les consideracions que han de pendre els comitès de bioètica que aproven els experiments amb animals, les característiques que han de tenir els zoos i altres lloc on es tenen animals salvatges en captivitat; però sempre d'una forma general i no com una pretessa igualació de la dignitat d'aquests animals a la de les persones.

Així doncs, a partir d'ara ens haurem de flagel·lar tots per haver anat al zoo de Barcelona a veure el Floquet de Neu i altres goril·les, allà reclusos entre quatre parets de vidre; mentre permetem que es duguin a terme sense gaire control milers d'avortaments sense les mínimes consideracions sobre la dignitat humana.

Prou boses de plàstic!

2008-05-02T22:38:00.003+02:00

L'Agència de Residus de Catalunya (ARC) està estudiant aquests dies diferents sistemes per reduïr l'ús que els catalans fem de bosses de plàstic en les nostres compres diàries. Resulta doncs, que cada setmana se'n consumeixen més de 10 milions. Està clar que amb xifres tant grans cal fer-hi alguna cosa al respecte.

Dins de les mesures proposades es troben fixar un impost que les gravi, fer-les pagar al consumidor que en demani , prohibir la seva distribució gratuïta o retornar el seu valor consumidor que no les demani. Personalment, la opció que veig més viable és la de fer pagar les bosses a qui les demani; d'aquesta manera es fomentaria que cadascú se les portés de casa seva i si per descuit te la deixes tenir amb que portar la compra. Crec que en el cas de que es cobrés la bossa caldria que aquesta fos de bona qualitat i es pogués reutilitzar per a les properes vegades.

Espero que aquesta proposta tiri endavant i puguem assolir l'objectiu marcar de reduir el nostre consum un 30% per l'any que ve i un 50% pel 2012.

El tren dels estudiants

2008-05-02T22:08:00.001+02:00

Setmana rere setmana, els estudiants que ens desplacem des de les comarques gironines fins a Barcelona amb el tren de les set del vespre dels diumenges, ens trobem amb la problemàtica que a la RENFE no li importa que vàries desenes de persones ens haguem de passar una hora i mitja ajaguts a terra, entre vagons, de qualsevol manera enmig de les nostres maletes. Suposo que aquesta lamentable situació és la que mou a que el revisor de tren ni tant sols gosi sortir de la cabina a demanar-nos el bitllet. Quan pugem al tren a Girona, aquest ja està ple del tot ja que prové de Figueres amb tant sols 6 vagons. No és un problema esporàdic. RENFE n’és conscient. Fins fa unes setmanes en aquesta mateixa hora sortia el tren habitual que consta als horaris i un altre especial que no constava als horaris, ambdós en direcció a l’Estació de Barcelona-Sants i amb una diferència de cinc minuts. Ara aquest tren especial ha estat substituït per un altre que va cap a la menys sol·licitada Estació de França. Això provoca que tots ens acumulem en el tren regular. És comprensible que ampliïn les estacions d’arribada mentre això no vagi en deteniment del servei que abans se’ns oferia. Considerem que la nostra situació és inadmissible, més pròpia d’un país en vies de desenvolupament. Sabem que a RENFE li preocupa més els temes que estan en el debat polític i mediàtic com són el retard de l’AVE o els retards a rodalies; tan sols demanem un o dos vagons més per tal de viatjar amb la comoditat que ens mereixem i paguem, encara que “només” siguem estudiants.

Catalunya va bé?

2007-09-07T14:37:00.001+02:00

"Catalunya va bé tal i com demostra l’evolució de la nostra economia" ha dit Montilla.

Aquest home en quin món viu? És conscient dels problemes que ha tingut últimament el nostre país? Té amnesia o no vol recordar l'apagada de Barcelona, els problemes amb el servei de rodalies de la RENFE, etc. A qui es pensa que pot enganyar amb aquestes afiramacions que lluny de ser només demagògiques són falses.

Ja seria hora que posessin fil a l'agulla i comencessin a fer alguna cosa útil perquè l'espectacle que van montar en la sessió extraordinària del Parlament aquest estiu per parlar sobre els problemes d'infraestructures de Catalunya, en que tothom va carregar contra l'enemic sempre aliè a la pròpia responsabilitat, va ser un vertader desastre. PSC defensant l'actuació del govern tant aquí com a Madrid i ERC carregant només contra Madrid. No m'extranya que amb aquesta política d'espectacle i aparador, la gent es quedi descepcionada i no vagi a votar quan hi ha eleccions.

La Unió de Joves de la Intercomarcal de Girona renova el seu executiu

2007-07-23T13:10:00.001+02:00

La Unió de Joves de la Intercomarcal de Girona va celebrar el dissabte 21 de juliol la seva Assemblea Intercomarcal Ordinària, en la qual es va escollir el Comitè Executiu Intercomarcal per als propers dos anys.

Els membres del nou executiu són Xavi Roca com a president, Xavier Bofill com a vicepresident, Aleix Clarió com a secretari d’organització, Anna Boada com a secretària de finances, Miquel Terrádez com a secretari de política municipal, Eva Miquel com a secretària de comunicació, Àlex Hernández com a secretari de política sectorial i Àngela Bohigas com a secretària d’entitats.
Entre els principals projectes de la nova direcció, tal i com va explicar Xavi Roca un cop reelegit, destaca la posada en marxa de grups de treball sectorials, oberts a la participació de militants i simpatitzants, que permetran una major implicació de la Unió de Joves en la societat gironina per tal de donar resposta als problemes de la seva gent.

D’altra banda, i en nom de la direcció nacional de la UJ, a l’Assemblea hi va assistir la presidenta de la Unió de Joves i diputada al Parlament de Catalunya, Assumpció Laïlla.

Comunicat a Premsa de la UJ de Girona

2007-06-22T14:09:00.001+02:00

LA UNIÓ DE JOVES DE LA INTERCOMARCAL DE GIRONA DEMANA ALS NOUS ALCALDES UNA MAJOR SENSIBILITAT ENVERS LES POLÍTIQUES DE JOVENTUT

La Unió de Joves (joventuts d’UDC) de la Intercomarcal de Girona, reunida en executiu, i davant els resultats de les eleccions municipals del 27 de maig, fa les següents consideracions:

1.- En primer lloc, felicita a tots els alcaldes i equips de govern escollits en aquestes darreres eleccions, siguin dels partits que siguin.

2.- Segonament, demana als nous equips de govern que tinguin una major sensibilitat envers les polítiques de joventut i que les propostes electorals en aquestes matèries es duguin a terme tal i
com es van presentar en campanya.

3.- En tercer lloc, i per a una una major funcionalitat i efectivitat, considerem que les regidories de joventut han de ser el més transversals possibles pel que fa a la gestió dels àmbits que afecten als joves.

4.- Finalment, demana que aquestes regidories estiguin obertes a la participació, tant dels consells de joventut de cada municipi com de les entitats juvenils, cara a una política de major proximitat.

Unió de Joves - Intercomarcal de Girona
21 de Juny de 2007

Noves armes i brutalitat policial

2007-05-21T16:00:00.002+02:00

Recentment, hem tingut un nou cas de brutalitat policial amb la comissaria dels mossos d'esquadra de les Corts; per sort, aquest és un cas aïllat i no conforma la normalitat de la manera de fer de la nostra policia.

Tanmateix, no deixa de ser una forma de tortura que implica el preocupant fet que en el nostre país hi ha la violació dels drets humans. Aquesta és una situació més pròpia de països amb una pèssima o inexistent consciència sobre la dignitat de les persones.

També cal considerar que aquests fets puntuals, generen una desconfiança generalitzada en la ciutadania respecte d'aquells que se suposa que els haurien de defensar i protegir.

Aquest fet ens hauria de fer pensar en com hauríem de redirigir i orientar l'actuació de la policia i en general de les forces de seguretat. A mi personalment, em sembla alarmant les notícies que estan apareixent últimament de l'ús de noves formes d'armament per part de la policia, com els punxons o kubotans que empraren els mossos en la manifestació okupa d'aquest cap de setmana a Barcelona; o bé l'ús de pistoles elèctriques Tàser per part de la policia municipal de Blanes.

El motiu principal d'aquesta preocupació és el fet que es tracta d'armes que sense poder arribar a matar són especialment potents i doloroses, i que en principi no deixen marques ni ferides aparents, amb la qual cosa poden ser susceptibles de ser usades abusivament.

Crec que s'hauria de començar a legislar més exhaustivament quin ha de ser l'ús de les armes que hi han actualment, qui les pot fer servir (Mossos d'Esquadra, Policia local, guàrdies de seguretat, etc.), quines limitacions han de tenir i evitar així que aquestes difonguin entre la població per culpa de la sensació d'inseguretat generalitzada que hi ha actualment.

L'èxit de França!

2007-05-07T23:09:00.002+02:00

Una vegada més, trobem a Europa, en aquest cas en concret França, la resposta de com fer créixer la salut democràtica d'un país.

Sense entrar a discutir ni analitzar els resultats d'aquesta segona volta de les eleccions generals, sens cap mena de dubte, el més important a destacar ha estat l'èxit de participació (concretament d'un 87%) que ha aconseguit la ciutadania francesa.

Personalment, crec que tots hauriem de pendre nota d'aquestes bones maneres de fer i motivar-nos més en la presa de decisions que impliquen en futur del nostre país, ja sigui decantant-nos per alguna de les opcions polítiques que es presenten o bé per la opció en blanc.

Una bona ocasió per demostrar-ho i veure quina és la motivació política de la ciutadania seran les pròximes eleccions municipals del dia 27, on pel fet de ser unes eleccions de proximitat al poble sempre solen haver-hi uns bons resultats de participació. Així doncs, esperem tenir tots plegats un resultat de participació tan bo o millor que el que acabem de veure.

Ètica periodística

2007-05-05T17:59:00.003+02:00

Tots som conscients que tots els mitjans de comunicació sempre tenen una determinada tendència política que fa que el tractament de la informació no sigui exactament el mateix en funció d'on provingui aquesta. Tots som coneixedors de quin peu calcen i com les gasten diaris com ABC, El Mundo o La Razón.

Tanmateix, aquesta setmana hem tingut un bon exemple d'aquesta manera de com no haurien d'actuar els mitjans de comunicació però a nivell d'un diari català i a una escala provincial a la qual no estem tan sovint acostumats, aquest és el cas del periodista Albert Soler del Diari de Girona.

Aquest rotatiu gironí, davant de la notícia de la presentació del nou llibre de Josep Antoni Duran i Lleida en una llibreria de Girona, ha cobert la notícia com si d'una paròdia evangèlica es tractés. Si llegim entre línies, el text difama de Duran i d'Unió Democràtica de Catalunya, insinuant que som un partit clerical, corrupte, espanyolista i esnob; la qual cosa és totalment falsa i no val la pena discutir.

El que resulta més preocupant de tot no és el que es diu sinó el fet que no es tractava pas d'una columna d'opinió o d'un text satíric per entretenir els lectors, en els quals quasi tot és permès, sinó del cobriment d'un esdeveniment de la secció de Comaques. Crec que, per respecte als seus lectors i a la ètic professional, aquest diari hauria de procurar ser més curós amb les informacions que dóna i el tractament tan poc harmònic que es fa de les diferents formacions polítiques.

Propostes de la Unió de Joves de Girona per a la ciutat de Girona

2007-04-28T11:28:00.002+02:00

La Unió de Joves de Girona fa les següents proposetes al programa electoral de CiU per a la ciutat de Girona de cares a les pròximes eleccions municipals:

1.- Baixar els impostos que es paguen en concepte de recollida de deixalles, no com es fa ara en funció de les vegades que es va a la deixalleria, sinó per la quantitat de residus que són recollits per barri, permetent així que la gent s’hi impliqui més.

2.- Procurar que el Carnet de Cultura Jove en puguin gaudir més joves ja que actualment només arriba fins al 20 anys, alhora que la oferta que hi ha s’adeqüi més als joves ja que la oferta actual només recull les pel·lícules del cinema Truffaut, i alguns concerts i obres de teatre de baixa rellevància.

3.- Millorar l’accés a l’habitatge dels joves, procurant incentivar l’habitatge protegit. També fora interessant crear i gestionar des de l’ajuntament una borsa de pisos compartits per els estudiants que resideixen aquí, alhora que s’afavoreix l’entrada al mercat de lloguer pisos que actualment els seus propietaris mantenen buits.

4.- Millora del transport públic amb l’adaptació dels autobusos per a persones amb cadira de rodes, millorar la puntualitat, així com les freqüències.

5.- Fer que la policia municipal sigui una guàrdia de barri que vagi a peu, que conegui a la gent, els comerços; pugui identificar els possibles problemes i doni seguretat als veïns.

6.- Crear un pla d’aprofitament d’espais com la Devesa o la llera del riu per poder anar a córrer, en bicicleta o passejar. Fer més carrils per a bicicletes que comuniquin tots els que actualment disposem.

7.- Accés gratuït a la xarxa web per via wifi tal com ja es fa en pobles com Cassà de la Selva. Aquesta mesura animaria la participació de col·lectius com el de la gent gran que fins ara estan molt exclosos.

8.- Tenir una televisió local de major qualitat.

9.- Procurar que els concerts que es fan per les fires de Sant Narcís siguin de grups més afins als joves. També estaria bé que s’aprofités per fer el mateix a l’estiu.

10.- Fomentar la participació dels joves en les polítiques municipals facilitant-los l’accés (poder fer propostes i debatre-les via web ...), ja que l’actual Senat dels Joves és un sistema poc efectiu i poc conegut per part dels joves.

11.- Millorar la actual pàgina web de l’ajuntament per tal de fer la més funcional i més navegable pels usuaris que busquen quelcom en concret.

12.- Treure els peus femella dels Ginkgo biloba del carrer de la Creu ja que els fruits quan cauen a terra fan molt mala olor.

13.- Fer que la brigada de neteja des carrers reculli els fruits dels arbres ja que per exemple a la tardor el carrer Emili Grahit s’omple de castanyes bordes.

14.- Soterrar els contenidors de deixalles.

15.- Evitar per tots els mitjans que la Universitat de Girona perdi carreres universitàries arran de la nova mesura relativa al nombre d’alumnes mínims per aula, ja que l’educació no s’ha de regir per criteris administratius sinó millorar-ne la qualitat i el nivell.

16.- Plantar en els parcs i jardins plantes autòctones del clima mediterrani per tal d’evitar la fragilitat i l’excessiu consum d’aigua que les actuals suposen tot tenint en compte el dèficit hídric que pateix el nostre país.

17.- Desbrossament dels solars sense edificar que presentin molts matolls i males herbes ja que són un perill per les plagues que poden ocasionar i els incendis a l’estiu.

18.- Reparació ràpida dels elements del mobiliari urbà com és, per exemple, el cas del rellotge que hi ha a la cantonada del carrer Migdia amb Emili Grahit.

19.- Accelerar les obres de millora del carrer de la Rutlla ja que per un tram d’una parell de xamfrans està previst que s’acabi al mes de juliol i ja porten un mes.

20.- Millorar les instal·lacions de la biblioteca de la Casa de la Cultura.

Processons: Exemple de catalanisme i arrels cristianes

2007-04-09T12:03:00.002+02:00

El catalanisme es podria definir com el sentiment que sorgeix de la identificació dels catalans en el si d’un poble que es caracteritza per unes peculiaritats que el fan diferent de qualsevol altre tal i com són la llengua, la història, la cultura i el folklore popular.

Aquesta Setmana Santa n’hem tingut una bona mostra del que és la vinculació de les tradicions de poble català amb el cristianisme en les processons que s’han succeït en tot el territori. N’hi ha moltes, algunes com la del municipi de Verges amb la “Dansa de la Mort” que resulten molt peculiars. Tan mateix, algú podria dir que les processons no són quelcom exclusiu de la tradició catalana, i fins i tot dubtar de la seva autenticitat en els territoris catalans ja que a altres llocs també se celebren i potser amb molta més significació que aquí. Certament, les processons també se celebren en altres llocs però cal destacar que de la mateixa manera que el Nadal se celebra a tot Occident forma també part de les nostres tradicions, alhora que conté les seves peculiaritats singulars; i no és en cap cas una tradició forana introduïda com ho són el Sant Valentí o el Halloween.

Indagant una mica en la història de les processons m’he assabentat que en el cas de Girona, concretament, les primeres confraries de caràcter cristià aparegueren en el segle XIII. Tot i que amb els anys i per raons històriques han anat tenint alguns moments alts i baixos, algunes de les confraries que encara aquesta Setmana Santa s’han pogut veure a la ciutat de Girona i en les quals he tingut el goig de participar; daten de mitjans dels segle XVI. Amb aquest bagatge històric de tants segles d’antiguitat, resulta del tot impossible negar l’autenticitat de les processons com a quelcom plenament autèntic i propi de les tradicions catalanes.

Tan mateix, accepto el fet que en la seva realització avui en dia, ha minvat una mica el seu marcat sentit religiós per mantenir-se més com una tradició popular bonica, acolorida pels colors de les túniques de les vestes i la lluentor de cuirasses i escuts dels manaies.

Així doncs, crec fermament que resulta impossible desvincular el catalanisme de les seves arrels cristianes que han estat constants en el transcurs de la seva història i que seria un greu error que es perdessin en la actual onada de laïcitat imperant en la nostra societat.

Què fem els catalans per evitar el canvi climàtic?

2007-03-30T12:52:00.002+02:00

El canvi climàtic és un problema que ens afecta a tots a nivell mundial. Podríem dir que es tracta d’un problema global, en que els principals culpables som tots aquells que vivim en el primer món, tal i com es mostra per exemple en la taula comparativa països emissors de gasos.

Principals països industrialitzats emissors de gasos
Estats Units d’Amèrica 36,1%
Unió Europea 24,2%
Federació Russa 17,4%
Japó 8,5%
Canadà 3,3%
Austràlia 2,1%

Aquesta societat post-industrial en la que vivim té una gran demana de productes i serveis que en gran mesura van molt més enllà de les necessitats bàsiques de les persones i de la sostenibilitat ecològica. Els ecòlegs sovint exemplifiquen aquest fet dramàtic amb el nombre de móns que caldrien per tal de proporcionar els recursos naturals necessaris per fer funcionar la nostra societat, amb el que es coneix com a petjada ecològica. En el cas de Catalunya es situa entre 5 i 6. D’aquestes consideracions se’n deriven grans iniciatives a nivell internacional per contrarestar-ne els efectes com és el cas del Protocol de Kyoto (1997) que està subscrit per 141 estats.

D’altra banda, si ens centrem en el cas de Catalunya tots som conscients que els principals problemes ecològics que pateix el nostre país són dèficit hídric i energètic. Podíem fer moltes consideracions sobre com s’hauria de legislar sobre tots aquests aspectes medi ambientals com la necessitat o no de construir camps de golf... però entraríem en conflicte amb altres àmbits com són la economia, la indústria i el turisme, i que de per sí ja donarien per una altra reflexió.

El que m’agradaria destacar en aquest cas és que sovint se’n insisteix des de l’administració, i és molt positiu que així sigui, sobre la necessitat d’estalviar aigua i energia en el que s’inclou com l’Estratègia catalana contra el canvi climàtic. Aquest pla n’inclou d’altres com el Pla de l’energia de Catalunya i el Pla de transport de viatgers de Catalunya, i que es posa com a termes principals per combatre les nostres emissions aspectes com l’energia, el transport, la indústria, residències i serveis, agricultura, ramaderia i boscos, residus, informació i sensibilització de la població, i finalment la recerca i el desenvolupament.

Així doncs, crec que la tasca de sensibilització i informació és molt bona però crec que es falla en molts altres aspectes ja que vivim en un país on el transport públic és molt car, els controls de contaminació per part de les indústries disten molt del que realment seria desitjable, són nombrosos els casos d’abocaments de productes tòxics com purins per part de les granges o com el pantà de Flix, no hi ha replantacions en les zones forestals on hi ha hagut un incendi, etc.

També crec que es necessari analitzar com actua l’administració quan es tracta de si mateixa. Continuen construint-se carrers, parcs i jardins públics on en comptes de prioritzar la plantació de plantes autòctones del clima mediterrani i que per tant tenen uns requeriments d’aigua ajustats al nostre clima, es planten gespa i altres plantes molt més ornamentals i espectaculars que per sobreviure als nostres calorosos estius necessiten un rec diari. Continuen posant-se fonts que encara que siguin de circuit tancat empren una gran quantitat d’aigua que tard o d’hora s’ha de canviar o reomplir ja que s’evapora. A Girona, en concret, tenim recent encara la polèmica de l’alt consum energètic i d’aigua de la pista de gel que hi havia a la plaça de la Constitució aquest Nadal.

Crec que part de la solució als problemes ecològic passa no per castigar a la població a base de taxes extres per aquells qui consumeixen més d’uns determinats cànons com és el cas de l’electricitat o l’aigua que des de fa un any s’aplica un extra en el cobrament del rebut de l’aigua d’aquelles llars que consumeixen més d’una quantitat estipulada; sinó per incentivar a la població a cap a actuacions més ecològiques com podrien ser descomptes en els impostos que paguem per electrodomèstics tenen un millor rendiment energètic, compensar a les llars i comerços que reciclen en descomptes en els impostos que paguen per la recollida de les deixalles a través de els ingressos que es reben per part de les empreses que recullen les deixalles orgàniques i en fan adobs naturals, així mateix aquesta mesura també seria aplicable a altres productes que es poden reciclar com els olis amb els que es fa el biodièsel o el paper que es recicla per fer nou paper.

Habitatge: quina és la solució?

2007-02-20T15:23:00.003+01:00

Al nou Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 s’estableix, en l’article 47, en referència a l’habitatge, que:

Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats..

Tanmateix, què hi ha de cert en aquesta bonica declaració d’intencions?

Ho dic sobretot perquè últimament hi ha hagut un fort enrenou al voltant del tema de l’habitatge – la qüestió dels okupes i dels antisistema, l’expropiació i el pagament d’una taxa per part d’aquells qui tenen pisos buits, les manifestacions a favor del dret a l’habitatge per a tothom, etc.-. Amb la problemàtica servida, caldria analitzar quins són realment els
factors més problemàtics que s’haurien d’atacar de soca-rel.

Hi ha qui diu que en el nostre país no tenim el costum, força estès als països del nord d’Europa, de viure de lloguer. Potser perquè pensem excessivament en un futur lligat a una àrea concreta del nostre territori en el qual sempre hem viscut o ens em establert des de fa temps i que en part prové de la tradició catalana de l’arrelament dels hereus a les seves masies i la conservació del patrimoni familiar íntegre.

Tot i així, aquesta filosofia de vida sembla que en un món tant canviant i globalitzat com en el que vivim no hi té cabuda. Les ofertes de treball van i vénen, les portes d’Europa ens són obertes de bat a bat i cada cop la gent té una formació acadèmica més especialitzada, tant, que difícilment pot ser assimilada per un mercat tant reduït com el de la localitat o comarca on vivim. Caldria replantejar, doncs, els avantatges que suposen els lloguers, com és la flexibilitat de canviar fàcilment, el seu cost menor a una hipoteca, etc.

També es considera freqüentment com a causa de la problemàtica de l’habitatge l’especulació per part d’aquells propietaris que tenen immobles com a forma d’inversió davant el baix rendiment dels seus estalvis en els bancs. Crec que caldria diferenciar entre els qui treuen un benefici amb el procés de compra i venta d’aquests immobles en un procés d’especulació
i aquells que obtenen beneficis en el lloguer d’aquests béns.

Sovint els propietaris d’un immoble es queixen de la problema que suposa, des del punt de vista legal i d’execució, treure als arrendataris d’un pis quan aquests no paguen. Tanmateix, l’existència d’aquesta problemàtica no justifica que es puguin tenir les propietats buides; s’hauria de lluitar per tal de reduir al mínim el desallotjament d’aquells qui no paguen.

Hi ha col·lectius antisistema, com és el cas dels okupes, que davant aquesta situació opten per entrar a viure en aquests habitatges sense més ni més. Aquesta, juntament amb la proposta d’expropiació o pagament d’una taxa, és una resposta molt poca-solta al problema, ja que vulnera un dret bàsic com és el de la propietat privada.

Aquest dret l’hem d’entendre en un sentit positiu, com la constatació del fet que la possessió de béns és un incentiu per a les persones i fruit del seu progrés. La negació d’aquest dret tant fonamental resulta decebedor i una injustícia distributiva envers aquells que posen el seu esforç en aconseguir uns béns que els garanteixin estabilitat econòmica en un hipotètic futur desfavorable.

Pel que fa a la intervenció de les institucions governamentals en aquest problema, més enllà de les propostes legislatives suggerides anteriorment, caldria servir d’una major dotació econòmica a l’Institut Català del Sòl (Incasol), com sovint aquest demana, per tal de comprar terrenys que permetin la realització d’habitatges protegits. Aquest tipus d’intervencions en la creació de béns i propietats públiques garanteixen un interès i finalitat social molt necessària en la nostra societat del benestar.

Així, les solucions a aquest problema polièdric són múltiples i dispars, però potser serien el catalitzador de la solució d’aquest i altre problemes com l’accés a les grans ciutats, l’agressió al territori i al paisatge, que suposa la construcció de cada vegada més infrastructures.

Patró dels enamorats catalans: Sant Valentí o Sant Jordi?

2007-02-20T15:22:00.002+01:00

Cada terra té els seus costums i les seves tradicions, Catalunya també. Tot i així, com que som un país petit, és fàcil que hi hagi qui vulgui colonitzar-nos culturalment. Cultures com l’americana o la castellana són exemples molt clars d'aquesta pràctica.

Heus aquí que arribats al 14 de febrer ens trobem amb una diada en què podem parlar de colonització cultural. Sant Valentí s’està erigint a casa nostra com a patró del enamorats; està intentant substituir, en certa manera, sant Jordi, el nostre patró per a aquesta causa, que celebrem el 23 d’abril.

Hi ha qui pot defensar la possibilitat de conviure amb dos patrons dels enamorats en dues dates diferents. "Oh, és clar, quantes més celebracions millor!", algú pot exclamar. Però, com diria aquell, no és això, companys, no és això... No ens equivoquem. Totes les tradicions són respectables - només faltaria!- però cadascú les seves. No si val a practicar el fals universalisme.
L’origen de sant Valentí com a patró dels enamorats el trobem durant l'Edat Mitjana, quan des de França i Anglaterra comencen a sortir-ne llegendes i històries sobre aquest sant, relacionant-lo amb l'amor (cal dir que, tot i que per altres motius, ja en l’antiguitat, en aquestes dates, grecs i romans tenien vàries celebracions també relacionades amb l'amor). A partir d'aquí, aquesta relació entre sant Valentí i l'amor es va anar estenent fins arribar als nostres dies i arreu de la societat occidental. Catalunya, no n'és una excepció.

A casa nostra tothom veu normal que aquest dia, el 14 de febrer, les parelles celebrin el dia dels enamorats. Però nosaltres, els catalans, ja en tenim un patró dels enamorats: Sant Jordi. Per tant, si realment som un país, una nació, hem de vetllar per les nostres tradicions i costums. El 14 de febrer ha de ser un dia més del nostre calendari. Nosaltres ja tenim el 23 d’abril.

Davant la colonització cultural cal que cuidem les nostres tradicions de manera especial, ja que són aquestes, en part, el que fa que ens mantinguem vius com a poble.

Xavi Roca i Bas

COMUNICAT DE PREMSA

2007-02-20T15:21:00.001+01:00

La Unió de Joves de Girona considera que la UdG ha de mantenir les carreres amb menys de 15 alumnes

La Unió de Joves de Girona, reunida en executiu, i davant l’actual debat sobre el nombre mínim d’alumnes que hi ha d’haver a les aules de les diferents carreres que ofereix la Universitat de Girona, considera que:

1.- S’ha de facilitar que els estudiants de les comarques gironines puguin accedir al major nombre de carreres possibles a la UdG. Així doncs, creiem que reduir l’oferta d’estudis en aquesta universitat representa un greuge important envers els estudiants gironins i envers el prestigi de la pròpia institució.

2.- S’ha de fomentar una universitat de nivell, de prestigi i pròxima a la gent del territori, per tal que s’eviti l’èxode d’estudiants cap a altres centres universitaris lluny de les comarques gironines. La proximitat és un valor que una universitat com la UdG ha de garantir, tant per l’economia dels estudiants amb menys poder adquisitiu com pel desenvolupament que representa pel territori.

3.- Conseqüentment, creiem que el futur de la UdG passa per ampliar la seva oferta, i no per reduir-la en funció de criteris econòmics que no responen a la finalitat educativa d’un centre universitari.

Unió de Joves de Girona
3 de Febrer de 2007

e-criteri.cat

2007-02-20T15:20:00.001+01:00

Coincidint amb la nit de Reis, s'ha donat a conèixer un nou col·lectiu sorgit del si de la societat civil catalana, Criteri, amb la idea que, "per recuperar la normalitat, els catalans hem de començar a pensar-nos des de nosaltres mateixos, sense complexos". Massa sovint, quan es parla del 'nostre gran escriptor', 'la capital' o d'un 'viatge al nord', no s'acaba de saber si s'està parlant de Quevedo o d'Ausiàs March; de Madrid, de Barcelona o de València; del País Basc o de Perpinyà. Criteri vol contribuir, doncs, a que la comunitat catalana es vegi des de la seva pròpia perspectiva.

La desena d'impulsors de Criteri .que compten amb el recolzament de personatges tant reconeguts com Salvador Cardús, Rosa Calafat, Ramon Tremosa o Bernat Joan, entre d'altres- es defineixen com un "equip d'intervenció per l'autocentrament", entenent per 'autocentrament' el fet de "fer servir els ulls d'un mateix i no d'una altra comunitat". Coincidint amb la seva presentació pública, Criteri ha presentat també el seu web, que s'actualitzarà setmanalment, en què ja hi ha una sèrie d'articles explicatius sobre l'autocentrament i un test perquè cadascú posi a prova quin és el seu marc de referències. De cara al futur, Criteri té previst impulsar diverses iniciatives per afavorir la promoció d'un marc referencial català, alhora que està obert a qualsevol tipus de col·laboració, ja que, afirmen, "es tracta d'un camp temàtic molt transversal. És una qüestió de país que pot implicar molta gent".

>>> de Tribuna Catalana (www.tribuna.cat)

Els joves i el compromís polític

2007-01-19T15:52:00.002+01:00

A l'antiga Grècia, Aristòtil deia que l'ésser humà és polític per naturalesa. Avui en dia aquesta afirmació continua essent ben certa i vigent, ja que tots tenim una mínima opinió sobre com veiem la nostra societat i com creiem que aquesta podria funcionar millor.

Tots tenim també la idea que els joves encarnem un esperit radical, entès com una voluntat enèrgica i transformadora de la realitat que ens envolta i de la qual ens sentim insatisfets, ja que es tracta d'un ideal tot sovint inabastable malgrat els esforços que puguem fer. Tots tenim al cap les imatges d'aquells estudiants que des de les diferents trinxeres ideològiques es manifestaven i es revoltaven durant els últims dies del franquisme i primers de la transició per tal de fer front comú al règim dictatorial amb l'ideal de vèncer i assolir un dia la nostra democràcia actual.

Així doncs, sembla que des de l'arribada de la democràcia fins als nostres dies aquest esperit o
implicació dels joves en la política ha anat en declivi. Que potser no hi ha temes a debatre?Immigració,accés al habitatge, emancipació juvenil, condicions precàries en el món laboral, encariment del transport públic...

Actualment sembla com si els joves ens haguéssim quedat aturats, ja que la nostra implicació en la política no va més enllà de manifestacions, quan tenim la possibilitat d.entrar a formar part d'un partit polític i canviar les coses treballant dins del sistema polític, amb les nostres pròpies propostes.

Les manifestacions, tot i que positives i perfectament vàlides, s'han quedat en temes típics com els canvis en el model educatiu (Pla Bolonya), ecologisme (Quart Cinturó) i reivindicacions sobre qui som.

Un altre símptoma preocupant que denota aquest aburgesament en la comoditat de la rutina del dia a dia i l'apatia per la política són els baixos índex de participació dels joves en les eleccions. Aquesta és una actitud més pròpia de persones grans, decebudes i mancades de la il·lusió i ganes de canviar el món que dels joves.

Així doncs, cal preguntar-nos a nosaltres mateixos:

* Per què no ens interessa o ens interessa ben poc la política? Distanciament dels temes que interessen, potser?

* No serà que, amagats rere vestimentes estrafolàries, tribus urbanes, obsessió pels estudis, futur professional o per la festa i les borratxeres, deixem que els altres decideixin per nosaltres sense mínim coneixement de les realitats plurals que ens envolten?

* Coneixem qui decideix per nosaltres? Sabem qui és el regidor de joventut del nostre municipi?

* Quines són les polítiques de joventut que s'elaboren? Són funcionals? Coneixem i sabem què es fa al Senat dels Joves que ha promogut l'Ajuntament de Girona? I el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya a nivell del nostre país?

USAP, tot un símbol pels catalans

2007-01-19T15:30:00.001+01:00

La USAP és un equip de rugbi centenari, català i molt poc conegut per una gran majoria dels catalans; tan sols per això ja el fa ser notícia. D'acord, molts de vosaltres us preguntareu: "la USAP , què és això?"

Doncs molt fàcil, és l'abreviació de la Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà. Segurament encara esteu més confosos, normal. La USAP és un equip de rugbi que juga a la Catalunya del Nord (no a la Catalunya francesa), que ajuda amb molt d'encert a representar el sentiment catalanista a la Catalunya del Nord. A més, juga bé... molt bé.

De fet, m'atreveixo a dir que un bon catalanista ha d'haver anat al menys un cop a la seva vida de pelegrinatge a l'estadi Aime Giral o la Catedral, el camp de la USAP, a veure un partit d'aquest equip. De nou us preguntareu: Per què? Doncs perquè com ja us he dit, la USAP representa molt bé el sentiment català a la Catalunya del Nord, i això ho podem veure sobretot als partits, on es fa un mosaic amb la Senyera, molt sovint abans dels partits, i on hi ha molt sovint moltes més Senyeres i Estelades que al mateix Camp Nou.

Sincerament he de reconèixer que entrar en aquell camp tot engalanat amb Senyeres imposa respecte com a català, et fa sentir orgullós de la teva pàtria i veus que Perpinyà i aquella zona encara són catalans i per molt de temps.

Un altre fet que denota la catalanitat de la USAP és l'himne: L'estaca. Sí, exacte, L'estaca de Lluís Llach. A més, a l'escut hi duu la Senyera, i els colors de l'equipació són vermells i grocs. Amb tota la informació que us he donat no em podreu negar que aquest equip és un icona de l'esport català, tant o més que el Barça.

Ara només us pot quedar una pregunta: i es tan bo com el Barça? De nou us responc: Gairebé, però crec que no es pot comparar perquè es tracta d'esports diferents. Tot i així, el fet és que no podem negar que la USAP és el millor equip de rugbi de Catalunya i un dels millors d'Europa.

Mirant el seu palmarès es pot comprovar:

Campió de França
1914, 1921, 1925, 1938, 1944, 1955

Subcampió de França
1924, 1926, 1935, 1939, 1952, 1977, 1998, 2004

Guanyador del "Challenge Yves-du-Manoir"
1935, 1955, 1994

Finalista del "Challenge Yves-du-Manoir"
1936, 1937, 1938, 1956, 1965

Subcampió d'Europa 2003

Conjuntament amb tot això, els aficionats de la USAP el fan únic.

Aquí s'acaba el meu escrit i espero haver-vos fet conèixer que és la USAP i aconseguir engrescar-vos per anar a veure algun partit d'aquest equip que internacionalitza la imatge de Catalunya per allà on passa, igual que el Futbol Club Barcelona, i que fortifica el sentiment patriòtic als catalans del nord.

Ignasi Grau

L'experiència del Voluntariat

2007-01-19T15:25:00.001+01:00

Tot i que a la televisió de tant en tant se'ns en mostren imatges, falta molt encara perquè siguem plenament conscients que hi ha una quantitat enorme de persones arreu del món que viuen en condicions deplorables. A tots els continents, sense excepció, hi ha milions d'éssers humans necessitats d'allò més bàsic: aliments, habitatge, roba, alfabetització...

Sovint es culpa de tot això als nostres governs, incapaços de la generositat més elemental, així com als governs dels països pobres, molts d'ells corruptes. Acudint a aquests arguments tenim una part de raó: els governs podrien posar molt més de la seva part, podrien dedicar més recursos a ajudes exteriors en comptes de tants esforços econòmics egoïstes...

El problema ve quan quedem satisfets amb aquests pensaments i tranquil·litzem així la consciència, com si el paper que tenim en aquest àmbit no anés més enllà i ja haguéssim complert amb el nostre deure de solidaritat. Malauradament, moltes vegades aquest fet es produeix, tot i que en el jo més íntim encara hi resta un bri de remordiment...

M'agradaria recordar que, a nivell personal, es pot fer molt més per aconseguir que els homes i dones de què estem parlant puguin arribar a viure dignament com a persones. I ara no ens referim a marxar de casa i anar-se'n a l'altra punta de món per curar les ferides d'un leprós en plena Calcuta (iniciativa molt lloable, evidentment). El que vull dir amb això és que també hi ha gent necessitada a prop nostre, a la nostra ciutat, al nostre barri... i és aquesta la que ens interpel·la indirectament.

Segur que coneixem algun geriàtric o hospital situat a no més de mig quilòmetre de casa. Se'ns ha acudit mai anar-hi a fer una visita, encara que no hi tinguem cap conegut allí dins? Ens atreviríem a entrar-hi per fer una estona de companyia a algú? Som conscients que, a part de les necessitats bàsiques abans citades, el que moltes persones necessiten és estimació i algú que els escolti? Reflexionem-hi.

Tenint tot això en compte, i per a qui estigui interessat, us informo que, un parell de vegades al mes (normalment els dissabtes), ens reunim un grup de joves d'una parròquia de Girona i anem a ajudar en el que faci falta al centre que les Germanetes dels Pobres tenen a la carretera de Barcelona de Girona.

Allà se'ns demana que donem de menjar als avis i àvies, que els traiem al jardí a prendre l'aire, que xerrem una estona amb ells, etc. En definitiva, que estiguem amb ells, que els mostrem estimació. És una molt bona oportunitat per a tots aquells que notin la crida del voluntariat.

Qui estigui interessat a participar en aquesta iniciativa, que es posi en contacte amb Àgora Jove.

Joan Ramon Saavedra

ESPERIT NADALENC vs CONSUMISME

2006-12-13T23:52:00.002+01:00

Com cada any, tan bon punt comença la segona quinzena de novembre, els centres comercials omplen els seus aparadors amb llums i decoracions que ens avisen que s'apropen les festes de Nadal. Subtilment ens inviten a obrir les nostres carteres per a comprar tot allò que ens ofereixen. Joguines, electrodomèstics, àpats, loteria... semblen els únics continguts del Nadal dels nostres dies. Diuen alguns estudis que per aquestes dates cada família s'arriba a gastar més de 1.000 euros en aquests productes!

Lluny queden en el temps, alguns potser no ho haguem viscut mai, aquelles festes de Nadal en què el vertader significat es trobava en el retrobament de la família per a recordar el naixement de Jesús, en un ambient de fraternitat i de recolliment, sense el destorb d'allò més material.

Els regals, que no haurien de ser més que un bonic detall d'amor envers els que ens envolten, han passat a ser l'element clau d'aquestes dates; un element indispensable en qualsevol llar.

Despullades de tot sentiment o sentit, aquestes festes no són més que un foc d'artifici, un regal buit, una tradició morta, un negoci... en definitiva, i en una sola paraula, en consumisme.

Un consumisme més propi del capitalisme més salvatge i esclavitzant dels segles XIX i XX, sorgint el comunisme com a reacció, que no pas d'una societat que es defineix habitualment amb un capitalisme més social i humanitzat, amb una gran prioritat per les polítiques socials.

Així doncs, encallats en aquests escull ideològic, sembla que l'única via de sortida per tal d'alleugerir la càrrega moral que pesa sobre la nostra consciència és la solidaritat.

És en aquesta època de l'any en què l'excés de banalitats materials que normalment semblen satisfer totes les necessitats últimes de la persona humana, cauen pel seu propi pes. Llavors és quan ens sentim més solidaris i disposats a ajudar els més desafavorits, però no pas com un gest natural de caritat i amor pel pròxim, sinó com una autocomplaença transitòria en reacció a la nostra pròpia buidor.

Des d'aquí, i sense voler menysprear la il·lusió que generen en aquesta època els regals, convido a tothom a fer-se seva la reflexió que he plantejat en referència a la primacia que solem donar a tot allò més material oblidant la part més espiritual o interior. D'aquesta manera, l'objectiu últim no és més que la pretensió d'incentivar a la participació activa, dins les possibilitats de cadascú, a participar en projectes de caire solidari, i no només en l'època de Nadal, sinó tot l'any.

Una participació que no es quedi en l'habitual aportació econòmica o material, que també, sinó que sigui una implicació de temps i l'esforç humà, en la mesura de les possibilitats de cadascú.

Tot i que sempre tendim a pensar que la nostra aportació és poca i del tot insuficient, val a dir que és infinitament més que el res, i que la suma dels esforços individuals de moltes persones anònimes és espectacular. Així doncs, com es diu sempre, cal aportar el nostre gra de sorra, per insignificant que ens pugui semblar.

CONÈIXER GIRONA: El Tarlà

2006-12-13T23:44:00.001+01:00

El 28 d'agost és Sant Agustí i el barri de l'Argenteria de Girona celebra la seva festa. Tot i que avui ha perdut el seu color, anys enrere tenia diversos trets caracterítics bastant curiosos.

Cada any era nomenat un responsable que guardava la imatge del sant patró a casa seva i es cuidava de l'organització de la festa.

Durant la vigília es feia una mena de processó que anava de la casa d'aquest responsable fins a l'església de Sant Feliu, on era dipositada la imatget. El seguici estava format per gran nombre de veïns, presidits per una cobla. A la tarda, al carrer, es feia un concurs on era elegit el rei de la festa, que rebia el nom curiós de Tarlà, o sigui boig. L'elegit era aquell qui demostrava ser més beneit o semblar-ho. Tenia per missió fer tantes bajanades com podia i alegrar el veïnat durant tota la festa. Se'l podia trobar passejant triomfalment pel barri dalt d'un carro i tractat com si fos un rei o una autoritat, i com a distintiu portava un ceptre.

El matí del dia 28 se celebrava un ofici solemne, i a l'acabar, els patrons del sant visitaven les cases dels veïns per a recollir donatius. A la tarda es feia una berenada a la font i es ballaven sardanes. El Tarlà assistia a totes les gresques i procurava fer el màxim nombre d'excentricitats per a fer riure el veïnat.

El personatge vestia de manera grotesca, amb barret bicorne, d'on penjaven borles i flocs. Portava unes robes llampants, amb galons lluents, cintes i bandes que tractaven d'imprimir-li caràcter de dignitat, segons la visió popular. Era de rigor que, durant la berenada a la font, es guarnís amb fulles i branques, que el feien assemblar a personatges de la cort. El Tarlà anava sempre acompanyat d'un timbaler que li feia d'escorta i anunciava el seu pas a cops de timbal.

L'elecció del Tarlà fa molts anys que ha caigut en desús. Ha estat substituït per un ninot de palla vestit segons la moda de finals del segle XVIII, agafat de mans en una barra penjada d'una banda a l'altra del carrer, a l'alçada del primer pis de la casa del responsable de la imatge del sant. Per mitjà d'unes cordes es fa voltar la barra, i fa que el ninot doni una volta de campana. Al peu del personatge hi ha encara el famós timbal que repica mentre el Tarlà giravolta.

Segons Enric Claudi Girbal, cronista de la ciutat, el Tarlà va ser importat a Girona per uns figuerencs cap allà l'any 1840.

La llegenda

La tradició diu que durant una pesta mot terrible, el carrer de l'Argenteria en va ser un dels més perjudicats, i per tal d'aïllar-lo i deixar-lo en quarantena, segons costum d.aquells temps, va ser tancat per cada extrem amb un encanyissat. Un veí molt alegre, a fi d'elevar l'esperit del veïnat durant aquells dies tristos i d'angoixa, es va posar a fer beneiteries que feien alegrar i riure a la gent.

En record del cas, els anys següents, quan arribava la festa del carrer, la broma era repetida substituint l'actor de la gresca per un ninot. En memòria de la tanca de canyes que tapava el carrer pels dos extrems, els patrons repartien canyes verdes als veïns, perquè poguessin enramar les façanes i les entrades de les seves cases.

L'elecció del Tarlà recorda les antigues festes dels boigs, que tanta importància havien tingut a l'Edat Mitjana. El Tarlà és presentat als infants com un personatge de por; així, quan no es porten bé, se'ls amenaça amb fer-los agafar pel Tarlà de casa la vila. Aquesta amenaça infantil és corrent per tot l'Empordà, el que porta a suposar que potser en temps passats el costum existia en altres poblacions on actualment ja no es duu a terme.

(Adaptació del Costumari Català de Joan Amades)

CARTA DE PRESENTACIÓ

2006-12-07T21:37:00.000+01:00

Aquest bloc té per objectiu ser un espai de reflexió i discusió obert a tothom qui tingui interès per tota mena de temes de caire polític i social que envolten la societat catalana d'avui.

Aquest espai va en consonància i de forma paral·lela amb la revista de publicació mensual que hem iniciat des de la Unió de Joves de Girona per tal de donar a conèixer la nostra manera de percebre la societat.

També és una eina útil per a què els lectors de la revista ens facin arribar les opinions que els suggereixen els nostres articles d'opinió, d'ideologia, d'història o entrevistes...