Justícia per a l’Àfrica – IV: Les empreses transnacionals

Seguint amb la línia oberta en el darrer seminari de l’Arcadi Oliveres, avui l’Eulàlia Reguant de Justícia i Pau ha continuat desenvolupant els temes del comerç internacionals i les empreses transnacionals a l’Àfrica.

Els països de les ex-colonies europees a l’Àfrica, al Carib i al Pacífic reunides sota una organització anomenada ACP, rebien un tracte de preferència per part de la Unió Europea que consistia en estabilitzadors dels preus que es fixaven cada 5 anys i d’unes mesures de protecció respecte els productes importats des d’Europa i alhora un alliberament dels aranzels per a les seves exportacions. Tanmateix, aquestes mesures d’ajuda de la UE van ser considerades l’any 2007 per la Organització Mundial del Comerç com a deslleials respecte els països que no rebien aquest tracte de favor. Així doncs, s’hagueren de retirar.

Cal tenir en compte que les exportacions de l’ACP cap a la Unió Europea representen per a ells un 40% mentre que per a nosaltres resulta inferior al 1%. Així doncs, aquesta relació amb la UE resulta de gran importància.

Per altra banda, les directrius actual de la UE tendeixen cap una obertura dels serveis públics i de les inversions a les empreses estrangeres. El que la UE pretén és permetre de forma suposadament bilateral l’entrada de les seves empreses a sectors fins ara reservats per empreses locals o estatal de serveis de comunicacions, contractació pública, etc. Tanmateix, aquestes negociacions que inicialment havien de tenir lloc de forma independent amb cadascuna de les 6 regions que conformen l’ACP (4 a l’Àfrica) no estan tenint massa èxit fins i tot a través de les negociacions bilaterals amb els diferents països. Resulta interessant recorda que aquesta negociació s’està duent a terme entre 39 dels 150 països més pobres del món amb una potència com és la Unió Europea que un producte interior brut (PIB) 1400 vegades més gran. Amb un desequilibri de poders tal, sembla difícil que es pugui establir un diàleg de igual a igual. Un procés similar també està tenint lloc a l’Amèrica llatina.

Pel que fa a les empreses transnacionals, aquestes es caracteritzen per estar formades per una empresa mare i tot de empreses filials que esteses per tot el món es dediquen a elaborar diferents etapes del procés productiu. Aquesta complexa organització econòmica que tot i no tenir una estructura jurídica pròpia es considera a través de la participació de les empreses mare en un 10% de les filials constitueix una basta majoria de les companyies que actuen en l’àmbit internacional.

Aquest és el cas de Repsol que actua a Guinea Equatorial, una ex-colonia espanyola des de 1968. Aquesta companyia que abandonà el país poc després de la seva independència hi tornà uns 20 anys més tard en trobar-se importants reserves de petroli de la mà del govern espanyol, principal creditor del país amb 51M€. En aquest país amb unes reserves de petroli similars a les de Kuwait que constitueixen el 80% del PIB ben poc se’n beneficia la població. La fortuna que d’això n’ha fet el dictador Teodoro Obiang i que té guardada en bancs de l’estat és superior al deute extern del seu país. Malgrat aquesta situació d’injustícia que es viu al país seguim permeten que aquest s’endeuti gràcies a condonacions del deute extern a canvi de la ingerència de les empreses en un cicle viciós que no sembla disposat a acabar.

Justícia per a l’Àfrica – III: El comerç internacional

Avui, el seminari de l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, ha parlat del comerç internacional i sobre com aquest afecta negativament el desenvolupament dels països del tercer món i entre ells els de l’Àfrica subsahariana.

El comerç internacional, des de la segona guerra mundial, ha crescut més que no pas l’explotació de matèries primeres o la producció. Els motius han estat la reducció de les proteccions duaneres arreu del món gràcies a les contribucions del GATT que més tard esdevindria l’Organització Mundial del Comerç (OMC), el creixement de les companyies transnacionals que es beneficien de les oportunitats de cada país per fer un millor negoci; i també a causa del que els economistes anomenen la diferenciació de producte consistent en l’exportació d’automòbils utilitaris per importar-ne de luxe com és el cas d’Espanya.

Aquestes relacions comercials entre països poden ser bones o dolentes depenent del benefici mutu o no del intercanvi. Sovint la problemàtica sorgeix del fet que el preu en que es realitzen aquestes transaccions no respon a la coneguda llei de l’oferta i la demanda que s’estableix per la voluntat de vendre i les ganes de comprar. Si fos així de ben segur que establiria un comerç més just. El que realment passa és que hi ha països que juguen a aquest joc amb avantatge. Aquest fet té com a conseqüència que els països del tercer món any rere any venen els seus productes a preus més baixos i compren els nostres a preus més cars, establint així el que es coneix com a relacions d’intercanvi desfavorables.

Cal destacar que històricament, tots els països que actualment formen part del primer món ha gaudit en els seus inicis d’un proteccionisme econòmic que els ha protegit del lliure canvi i de la competència internacional. Resulta interessant recordar que Catalunya al segle XIX va gaudir de proteccionisme necessari per engegar una revolució industrial basada en el tèxtil que la protegia de mercats més agressius com l’anglès, més darrerament el mateix passa amb el sector de l’automobilística. Tant mateix, aquest fet els és negat als actuals països del tercer món fent-se servir com a moneda de canvi per a rebre ajudes internacionals.

A l’Àfrica subsahariana es dóna particularment un fet de producció deficitària degut a que el colonialisme els va imposar un model econòmic basat en la producció de productes agrícoles de segona línia com el cacau o el cafè i deixant de banda matèries primeres per a l’alimentació com el blat o l’arròs. Per altra banda, també els afecta el baix preu de compra en que altres països estrangers es beneficien dels seus recursos. Aquest és el cas de la Unió Europea que fins fa ben poc tenia pactats uns acords de pesca amb Mauritània pels quals obtenia deu vegades més benefici del que els pagava.

Actualment, també s’està tendint cap a un model que a més inclou el comerç de serveis i inversions lliurement. Aquest fet tindrà com a conseqüència el desplaçament de les empreses nacionals per altres d’internacionals més agressives. Davant d’aquesta situació de desigualtat es perfilen com a solució la unió d’aquest països en unitats econòmiques més grans com la Unió Africana per tal de fer força i plantar cara a les corrents econòmiques mundials.

El difícil consens sobre l’avortament

Una vegada més torna a aparèixer en el debat polític la qüestió de l’avortament. Aquest cop el govern del PSOE planteja la despenalització del que anomenen eufemísticament la interrupció voluntària a l’embaràs. Aquesta nova llei preveu aspectes tant controvertits com l’establiment de terminis en els quals la dona embarassada podrà decidir sobre el destí del fetus. Per altra banda, també resulta controvertida la mesura que preveu la plena capacitat de decisió de les noies en aquest aspecte a partir dels 16 anys.

En primer lloc, vull dir que comprenc que qui es troba davant de la qüestió del avortament per les circumstàncies que siguin, no es troba davant una decisió fàcil. Crec que el debat sovint es troba motivat més pel pretès integrisme de sectors de la dreta política i pel progressisme que hi veuen els sectors de l’esquerra. Al meu entendre ambdós parteixen de premisses distorcionades i falses. Jo no crec ni en la rigidesa absoluta ni tampoc en una lliure decisió individual tal i com es planteja ara.

Més enllà de la discussió sobre en quin punt del desenvolupament comença la vida humana o la consideració de persona basada en aspectes com el dia d’implantació, qüestions sobre la viabilitat dels embrions i la taxa d’avortaments naturals o el grau de desenvolupament; crec que no s’ha de discutir des dels tecnicismes sinó des de la cerca del consens i el respecte a totes les sensibilitats. Tothom quan es planteja la seva opinió sobre aquest tema no està exempt de prejudici, ningú no comença des de la plena objectivitat. Tots som víctimes del sentimentalisme, de les experiències viscudes, del nostre entorn i bagatge vital. Penso que per això no es pot excloure ningú de manifestar la seva opinió sense prejudicis. Cal aprendre a escoltar, cal recollir el sentir de tothom. No estem en una societat bipolar del tot ho res, tothom té una opinió pròpia i matisada que mereix ser escoltada. Crec que l’argument de “qui no vulgui l’avortament que no el practiqui” no és pertinent ja que tot hem de sentir còmodes i tenir cabuda en la formulació de les lleis que ens governen.

També crec que 16 anys no és una edat en la que cap nena tingui la maduresa suficient per afrontar un problema com aquest. Penso que la solució passa per una actitud constructiva basada en educar en la responsabilitat i la consciència no pas en mesures extremes com les que es presenten.

També crec sí que cal una modificació de la llei actual. Tanmateix, aquesta modificació hauria de prevenir-nos de les il•legalitats com les que varen tenir lloc l’any passat amb les clíniques privades que actuaven sense mesura i evitar que supòsits com el perill psicològic de la mare siguin un forat que justifiqui qualsevol cas.